Fa algun temps pensava que la problemàtica de la desafecció política era quelcom intrínsec del món poderós, d’aquests ninots amb càrrecs; plens d’aspiracions i brutes quimeres.
Ara, però, me n’adono de que no és així: és molt pitjor.
Aquestes titelles només en són la punta de l’iceberg.
Estic cansat de sentir parlar d’institucions que només actuen per ideologia política (en comptes de fer-ho amb equitat i sensibilitat social), entitats-empreses que són la pura autodestrucció de la democràcia vertadera.
I entretant, la impotència de la població treballadora; aquella que només té una estona per mirar el “Sálvame Diario” o bé el Telenotícies Vespre; segueix creixent, en la mateixa proporció que acreix l’estupefacció i la indefensió envers qualsevulla mesura aprovada o proclamada per dites maquiavèl•liques institucions (sense escrúpols).
Què podem fer? Anar a la nostra?
Pensant en èpoques passades, quan l’economia i les finances generals estaven més “sanejades”, era possible discernir entre bé i mal... era possible desconnectar i creure que allò “dolent” tenia una fàcil (curta o llarga) solució.
Però, a dia d’avui, observo les dificultats afegides en el sí de famílies desestructurades i excloses socialment (el risc que patien... ja és realitat i globalment irrefrenable), els complexos entramats d’especuladors que minven expectatives de futur d’empreses familiars (i ni cal anomenar de les més petites... autònomes), joves amb l’esperança truncada (tot i que molts encara ni saben allò que els espera), gent gran defraudada pels seus... aquells en qui creien... palesant la malícia i l’egoisme que els ha dut a parir aquest monstre de l’abús i del lucre, del guany pel guany... a costa de l’extenuació dels esglaons socials més baixos.
La desesperança no és el recurs al qual hauríem d’arribar, tot i la impossibilitat i els entrebancs afegits que segueixen col•locant-nos “els de dalt”. Me n’adono de que la societat, essent reflex de les voluntats individuals d’aquells col•lectius exclosos que en formen part, s’està movent; tímida... oprimidament; potser lenta i arrítmica... a cops massa valenta i desmesurada...: però ho fa en totes les seves possibilitats, per assolir rellevància i força (de masses).
A l’igual que molta gent, auguro un camí (l’actual) que ens està duent a un carreró sense sortida. Les revoltes, les revolucions, els aixecaments... sempre tenen un punt d’inici...
...i aquest l’estem travessant.
Ara, però, me n’adono de que no és així: és molt pitjor.
Aquestes titelles només en són la punta de l’iceberg.
Estic cansat de sentir parlar d’institucions que només actuen per ideologia política (en comptes de fer-ho amb equitat i sensibilitat social), entitats-empreses que són la pura autodestrucció de la democràcia vertadera.
I entretant, la impotència de la població treballadora; aquella que només té una estona per mirar el “Sálvame Diario” o bé el Telenotícies Vespre; segueix creixent, en la mateixa proporció que acreix l’estupefacció i la indefensió envers qualsevulla mesura aprovada o proclamada per dites maquiavèl•liques institucions (sense escrúpols).
Què podem fer? Anar a la nostra?
Pensant en èpoques passades, quan l’economia i les finances generals estaven més “sanejades”, era possible discernir entre bé i mal... era possible desconnectar i creure que allò “dolent” tenia una fàcil (curta o llarga) solució.
Però, a dia d’avui, observo les dificultats afegides en el sí de famílies desestructurades i excloses socialment (el risc que patien... ja és realitat i globalment irrefrenable), els complexos entramats d’especuladors que minven expectatives de futur d’empreses familiars (i ni cal anomenar de les més petites... autònomes), joves amb l’esperança truncada (tot i que molts encara ni saben allò que els espera), gent gran defraudada pels seus... aquells en qui creien... palesant la malícia i l’egoisme que els ha dut a parir aquest monstre de l’abús i del lucre, del guany pel guany... a costa de l’extenuació dels esglaons socials més baixos.
La desesperança no és el recurs al qual hauríem d’arribar, tot i la impossibilitat i els entrebancs afegits que segueixen col•locant-nos “els de dalt”. Me n’adono de que la societat, essent reflex de les voluntats individuals d’aquells col•lectius exclosos que en formen part, s’està movent; tímida... oprimidament; potser lenta i arrítmica... a cops massa valenta i desmesurada...: però ho fa en totes les seves possibilitats, per assolir rellevància i força (de masses).
A l’igual que molta gent, auguro un camí (l’actual) que ens està duent a un carreró sense sortida. Les revoltes, les revolucions, els aixecaments... sempre tenen un punt d’inici...
...i aquest l’estem travessant.
0 comentaris:
Publica un comentari